ELS TEXTOS ESTAN PRIMER A VALÈNCIA I A CONTINUACIÓ EN CATELLANO

miércoles, 27 de abril de 2011

Des de Bèrnia

Relato corto presentado el VIII Concurso de relatos breves de la Asociación de Parkinson de Astorga y Comarca - León.   Quedó 7º finalista.
Antes de empezar este relato visité la Sierra de Bernia, tu puedes hacer lo mismo . (El texto primero esta en valencia y a continuación en castellano)


DES DE BÈRNIA         


Quan la comare va sortir de l'habitació i va cridar Sebastian, este va observar, que no li mirava directament, tènia una mirada fugissera,  hi havia quelcom en ella que no era habitual.


-        Mariana, ha anat tot bé?. És  …. sana?.... sa?.

-        Sebastian, tens un fill preciós i sa. No et preocupes. Ara passa, Lluïa esta donant-li pit, però encara, el gandul,  no li agafa la manya. Temps hi haurà, i de mossegar-la també.

-        Gràcies Mariana, demà mateix et porte el gall mes preciós del corral.

-        Res d'això, ja ens veurem. Cuida-la, ara necessita uns dies de repòs i has d'ajudar-la.


Durant la conversació, observe la mateixa actitud fugissera dels seus ulls i, que el seu cos, a tota hora, cap a gestos i moviments com si voldria eixir corrent.


-        Adéu Mariana, veuré el meu fill, ja ens veiem. I el que s'ha dit, el millor gall del corral estarà demà en ta casa.


En la penombra, observe la seua dona mitjà incorporada, amb un xicotet embalum tapat fins al cap, a l'altura del seu si. Un si blanc que lluïa brillant pel reflex de la mitjana llum de l'acollidora penombra. Agafat al si, com si amb ell se li fora la vida, i així era,  la criatura, gemecava i succionava. Sebastian bes el cap del xiquet de bolquers, més aïna bes la tela que ho cobria, i bes  a la mare en el front.

Creue un moment la mirada amb la del xiquet, tenia els ulls oberts, i al veure la seua mirada, una sensació  estranya va recórrer la seua espina dorsal.

El xiquet, en la penombra, no oferia una imatge amb què es poguera, com farien les veïnes prompte, trobar-li una semblança.


Sebastian sali de l'habitació i eixa va ser la primera i última vegada que va veure el seu fill.


A la vesprada, al tornar des dels bancals pròxims a la finca de Cards, el terraplé del camí, va cedir, precipitant-se el conductor i el vehicule al llit del va riure. Sebastian va morir ofegat, inconscient pel colp rebut.





Al xiquet, sa mare li va cridar Roc (en valencià Roque o també Roca). Durant els 45 anys que van viure junts en la casa de l'Ombria de Bèrnia, sa mare li cride sempre Roc.


Lluïa, des del moment que va rebre la notícia de l'accident del seu marit, va pensar, que, sent ella, a partir d'eixe moment, pare i mare, les decisions serien més fàcils de prendre.


Veia, que el seu fill era especial, però, això a totes les mares els ocorria amb els seus propis fills. Ella comprovava eixes diferències, els dimarts.


Els dimarts, Lluïa s'acostava a la plaça de l'ermita per a adquirir un poc de peix, el que Toni el pescater, amb esforç, acostava des de la costa fins als inaccessibles paratges de l'Ombria. Durant el temps que es trobava absent, deixava només Roc, i s'assegurava, que este, mai isquera dels límits de la propietat, ni que ningú traspassava eixos  límits. 


Lluïa observava que totes tractaven els seus fills molt tendrament, encara que els xiquets eren revoltosos, vius, i mai paraven quiets. En contraposició, el seu Roc, era manso, reposat i poc dau al soroll i a la conversació. Sempre estava concentrat en quelcom, però mai, si se li preguntava, li responia, calia insistir, calia despertar Roc, del seu tràngol.


Quan estava sola, reflexionava sobre que camí havia de prendre, ella, sense un home a casa, amb tota la terra propietat de Sebastián més la seua pròpia, la casa, el xiquet. Va decidir, que ella no havia de compartir ja amb ningú algunes decisions. Una d'elles, que el seu Roc no aniria a escola de la plaça de l'ermita. Ella mateixa es faria càrrec d'educació, no en va, ella va ser la primera de la seua classe, quan en l'escola estava, la mestra la senyora Guillermina. Esta mestra li havia deixat un bon muntó de llibres, que segur li anaven a servir perquè el seu fill adquirira suficients coneixements per a poder-se defendre en cas d'haver d'eixir de l'Ombria.


Va pensar que la terra i la casa, també, serien la seua responsabilitat. Ja veuria si cap a falta una altra ajuda, però de moment tot estaria en les seues mans.


D'ara en avant l'únic home seriosa Roc,. Si, va tindre suficient amb Sebastián. El seu instint va morir amb ell.  També eixa va ser la seua decisió.


Lluïa es va prendre seriosament la tasca. Durant els dèsset primers anys de vida de Roc, compartia les tasques d'ama de casa, llauradora i mestra. No va tindre dificultats amb el xiquet, era una esponja, absorbia qualsevulla  dada, història numere que li posara davant.


Lluïa va descobrir, que allò que el cap a especial eren els seus grans ulls, oberts, sense pestanyejar. Per ells li entraven en el cervell tots i cada un dels nous descobriments que per mitjà de la paraula de sa mare, els llibres vells i algun que li regalaven, passaven per les seues mans.


Si recordem, també el pare desaparegut, va veure quelcom estrany en els ulls del xiquet de bolquers. Ara, sa mare va veure clarament que eren els dos pous que absorbien ensenyança, experiència, afecte.


Roc per la seua banda, sentia que l'afecte  de sa mare, estava marcat, tenia una distància, un límit. No era un afecte embafós. Eixa sensació s'accentuava quan li acariciava amb unes mans, calloses, i deformades pel treball dur del camp. Quan sa mare, assentada en una engrunsadora vella, descansava, l'observava, era habitual veure, com els dits anul·lar i menut repicaven el reposabraços. Espaiada i rítmicament.


-        Mare, quan estes en l'engrunsadora, quina cançó és la que murmures?.

-        Cap fill, estic en entreson i no recorde cap cançó.

-        Com estes repicant els dits.

-        És tu pare que  tira d'ells, té poc que fer on esta i camina molestant als que estem aqueferats.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

A tot això, alguns veïns i parents llunyans, és veritat, observaven i no aprovaven l'actitud de la mare, que mantenia el seu fill aïllat del món. La finca es trobava en el punt més inaccessible de la serra de Bèrnia, junt amb l'escarpat “pic de l'àguila”, i això cap a especialment fàcil mantindre l'aïllament, que per un altre costat Roc, mai va fer gest d'infringir-ho.


Quan el xic comptava setze anys, els preocupats de la vida dels altres, van insistir davant del pare Eusebio, perquè este fera una visita i avaluara la situació de cara a denunciar les autoritats, un possible abús de la mare sobre el xiquet.


El pare Eusebio estava destinat en el convent dels franciscans de Benissa. Quan les condicions i l'època ho permetien, el seu bon amic “Romero”, oriünd d'aquell paratge, i que tènia un taxi, ho traslladava a la falda de la muntanya, on estava l'ermita. El pare Eusebio, confessava, oficiava la missa, assistia espiritualment a sans i malalts, tot en el parell de dies que estava en l'Ombria, ja que no se sabia quan podria tornar transitar per aquells inaccessibles camins.


El tio Jaume, alcalde pedani de l'època, arreplegant el sentir dels pobletans, va traslladar la preocupació al pare.


-        Pare Eusebio, Lluïa esta criant un fill sola, i vosté ho sap, ja és major, té dèsset anys,  i no ha permés mai que el xiquet baixe a l'escola, i ni tan sols que baixe a la plaça de l'ermita. De fet ningú coneix el xiquet, i si algú se li acosta fuig.

-        Bé, visitara a Lluïa i al seu fill la pròxima vegada que puge, va esperar que siga el diumenge que ve, que és el de Ramos, i així comencem amb bon peu la Setmana Santa.


El pare Eusebio era un home savi, però era tal la seua humilitat, que impartia la seua saviesa en el seminari, quan la plaça de professor adjunt en una universitat estava esperant-ho, sempre vacant, davant del convenciment del claustre que al final comptarien amb la seua presència en el quadro de professors. Era un biòleg i meteoròleg notable, però, ja s'ha dit, la humilitat que desprenia li cap a un gran desaparegut, encara que no tant en les altituds de Bèrnia, i dels veïns de l'Ombria.


Com havia promés, visite la família, amb molt sacrifique, ja que el seu hàbit franciscà no era una indumentària apropiada per a desplaçar-se per les senderes de la Serra de Bèrnia. Va estranyar als veïns que no tornara eixa vesprada a la casa de l'ermita. El pare es va quedar una nit en la casa de l'Ombria.


El camí fins a la casa, era una senda, per la que podia transitar una persona i el seu burro, el paratge de l'estret de Sacs o “pas dels bandolers”, tènia  un especial perill, calia extremar la precaució, perquè el desnivell, era tal, que un derrapatge  podia costar un bon disgust al caminant, “runar” baix.


La biologia i la botànica del pare Eusebio, aflorava per qualsevol porus de la seua pell. La riquesa del paratge, amb la varietat i fragància que es desprenia de les espècies, en algun cas úniques, eren com una droga que traslladava l'humil frare. Aliaga, lavanda, romer, timó, tot en una explosió de flors per una primavera avançada. El va fregir enguany no va ser castigador, les espècies no van patir i el primer sol de març, propici el brot i el manto de mil flors que als seus peus tènia.


-        Que observatori meteorològic podria instal·lar ací.  Que visió, quanta llunyania !.  Que grandesa !.


Eren les reflexions d'un meteoròleg. Eren les reflexions d'un religiós.


La primera impressió, al veure a Lluïa, va ser la d'una Mare de Déu en el calvari. La Mare de Déu trist que alguns pintors han representat, tant al peu de la creu com amb Crist en els braços. Però en al distància curta, l'expressió facial, no era la d'una Mare de Déu, mes bé, pareixia la d'una persona que no esta, que la seua mirada,  el seu pensament estan en un altre lloc. El seu cos prim, escorat a l'esquerra i quelcom tremolós, li donaven un aire de desprotecció. No obstant això, tota l'apreciació quedava anul·lada, quan prenia la paraula i explicava o comptava quelcom. La seua joventut mantenia  l'energia en aquell cos, però la visió general i a primera vista, era de debilitat i abandó.  

La conversació va ser per al pare Eusebio, com a  secret de confessió, però com nosaltres, els lectors ens trobem en una altra dimensió, podem assistir o recrear aquella visita.


-        Lluïa, tu i el teu fill necessiteu que algú cuide de vosaltres, estes carregant amb el treball de les teues terres i l'educació del teu Roc, i això, encara que eres fort t'esta passant factura. Has de deixar que t'ajudem, que t'ajuden, .......que t'ajude.

-        Pare, puc sola i no vull a ningú per la meua propietat, prop de la meua o del meu fill.

-        Permet-me que li deixe este llibre al teu fill, que vos visite quan vinga a l'ermita a oficial la missa i que puga parlar un estona amb el teu fill.

-        El meu fill li agrairà molt este llibre, la seua passió per la naturalesa i els animals no té límit. Pot vindre quan vullga, però no permetré més visitants. Quant al meu fill, busque-ho davall el teix que hi ha en el penyal sud, al costat del fort que es construïsc en temps del rei Felip II.


El bon pare, va transitar fins a arribar al fort, recorrent la senda que travessava el paratge fresc i remorós de la font de Bèrnia, cap a “ el forat”, per a així passar al vessant sud de la serra.

Roc, estava assentat davall una de les voltes en arc, del fort de Bèrnia. La seua posició,  la mateixa que la que fa més de 500 anys, adoptaria un soldat del rei Felip II, a 800 metres sobre el nivell del mar, mirant a l'horitzó,  vigilant per a previndre l'atac barbaresc. I sobrevolant els seus caps i grallant uns corbs a la cerca de carronya amb què alimentar-se.


El pare Eusebio, observe l'horitzó. El trajecte recorregut des de la casa de l'Ombria, fins al fort, estava jalonat d'espècies vegetals. El pare, meravellat les anava anomenant, mentalment, en la seua afecció llatina i popular, Però la visió que se li oferia des d'allí, era impressionant. L'ànima de biòleg es transforme, i va tornar el religiós observador de la grandesa.  En la part sud,  el mític Puig Campana, a la rereguarda de la serra de la Serrella. La rada de Benidorm i l'illa, de la que el Puig Campana se sent propietari, ja que li falta eixe tros, que l'espasa Durandarte del Roldan de Carlemany, curt en la seua lluita contra el cap moro. La Sierra Gelada, com una foca prenent el sol en una platja  d'arena.



Al tornar la vista al nord, va descobrir,  que des de la casa de l'Ombria només s'arribava a veure una mínima part de l'extraordinària visió que s'oferia des d'allí, es va sorprendre al veure un tros de terra enmig del mar.


-        Eivissa, pare.  És l'illa d'Eivissa.

-        I la roca, eixa, la que esta dins del mar, quasi no hi ha connexió amb la terra. Una visió preciosa.

-        El poble de Calp i el penyal d'Ifach, pare.

-        Clar, des d'ací no el reconeixia.


El mar mediterrani en calma, amb la punta de Moraira o “Cap d´or”, el Puig de la Llorença, i el majestuós i roig Montgó.


-        Roc, hem de parlar.

-        Si pare, li estava esperant.


Bufava la brisa mediterrània, la brisa, que a l'altura del fort, havia adquirit ja, una mescla d'humida sal amb aromes del timó, i del romer de la serra.


-        La situació no  pot seguir així.

-        El es pare.

-        Ta mare pareix cansada i tu, no se, caldrà avaluar que tal t'afecta tota esta incomunicació.

-        Ma mare no esta bé. Ha de tindre quelcom en el seu cap. Vaig llegir, que en el cervell estan totes les connexions que dirigixen i coordinen cada un dels teus actes. Ma mare fa temps que no és propietària del seu cos. Ella diu que és mon pare que la toqueja i li fa cosquerelles.

Fill, crec que eres molt intel·ligent. Haurem de convéncer-la per a anar a Benissa, que la veja el senyor Juan.

Haurem de tindre paciència, no serà fàcil convéncer-la.

Bé, baixem a la casa, preparem l'estratègia i de pas vores el llibre que te vaig portar.


En el trajecte de volta, el pare Eusebio, va tindre ocasió de comprovar que el xic tenia coneixements de botànica, ja que li anava dient els noms de cada una de les plantes, en la seua accepció llatina i popular. Va recordar el pare, que ell al pujar havia fet el mateix.


Lavandula dentada candicans, quercus faginea, thymus Vulgaris.


Al tercer viatge del pare Eusebio, Lluïa estava disposada per a abandonar l'Ombria.  Lluïa no va tornar a decidir res En algun moment va decidir callar i seguir les insinuacions, més que suggeriments del seu fill. Diria's que havia traspassat  el poder que es va atorgar a si mateixa, a la mort del seu Sebastian, al seu fill.


Roc, va demostrar que la impressió que son pare va obtindre al veure-ho agarrat al pit de Lluïa, no era res desasosegador, més aïna era la mirada extraordinària i curiosa d'un xiquet, que al nàixer, ja estava absorbint pels ulls tota la saviesa que era possible emmagatzemar un cervell.


El temps que Lluïa va estar en observació i anàlisi, el pare Eusebio es va fer càrrec de Roc. Van viatjar a València, i van visitar el vicerector de la universitat de la capital. La visita del pare Eusebio va produir un gran revolada, ja que s'interprete com la caiguda de la muralla de Jericó.


Roc va realitzar una prova d'accés a la universitat, aprovant-la amb una nota brillant, tot seguit, es va formalitzar una matricula en la llicenciatura de Biologia, per al curs que començaria al setembre.


Tota la martingala, va suposar per al pare Eusebio, abandonar la seua negativa i incorporar-se a la vacant que amb tant interés havien mantingut sense suplir.


Lluïa, amb un tractament de Sinemet Plus retard, Azilect i Requip-proib, va començar una recuperació, que en poc de temps va ser visible. La seua coixera i tartamudesa van disminuir. El seu Sebastian deix de jugar amb els dits de la dona..



La malaltia de Parkinson, canvi el rumb  que Lluïa havia previst  i  que Roc havia acceptat. Va despertar la Lluïa d'antany, i va comprendre, que davant de si, una oportunitat, un repte es presentava, i cap dels dos estava disposat a renunciar, si a cas, volien competir amb eixe repte.


Hui la casa de l'Ombria és el centre d'interpretació “Lluïa Ferrer” del parc Natural de la Serra de Bèrnia, i la vivenda del director del parc, el biòleg el senyor Roc Ivars Ferrer.

Gracies per la ajuda amb el valencia a Emilia Mascarell 
_________________________________________________________________________



DESDE BERNIA


Cuando la comadre salio de la habitación y llamó a Sebastian, este observó, que no le miraba directamente, tenia una mirada huidiza,  había algo en ella que no era habitual.

-          Mariana, ¿ha ido todo bien?. ¿Es  …. sana?.¿... sano?.
-          Sebastian, tienes un hijo precioso y sano. No te preocupes. Ahora pasa, Lucia esta dándole pecho, pero aún, el gandul,  no le coge el tranquillo. Tiempo habrá, y de morderla también.
-          Gracias Mariana, mañana mismo te llevo el gallo mas precioso del corral.
-          Nada de eso, ya nos veremos. Cuídala, ahora necesita unos días de reposo y tienes que ayudarla.

Durante la conversación, observo la misma actitud huidiza de sus ojos y, que su cuerpo, a toda hora, hacia ademanes y movimientos como si quisiera salir corriendo.

-          Adiós Mariana, voy a ver a mi hijo, ya nos vemos. Y lo dicho, el mejor gallo del corral estará mañana en tu casa.

En la penumbra, observo a su mujer medio incorporada, con un pequeño bulto tapado hasta la cabeza, a la altura de su seno. Un seno blanco que lucia brillante por el reflejo de la media luz de la acogedora penumbra. Cogido al seno, como si con él se le fuera la vida, y así era,  el crío, gemía y succionaba. Sebastian beso la cabeza del recién nacido, más bien beso la tela que lo cubría, y beso  a la madre en la frente.
Cruzo un momento la mirada con la del niño, tenía los ojos abiertos, y al ver su mirada, una sensación  extraña recorrió su espina dorsal.
El niño, en la penumbra, no ofrecía una imagen con la que se pudiera, como harían las vecinas pronto, encontrarle un parecido.

Sebastian salio de la habitación y esa fue la primera y última vez que vio a su hijo.

Por la tarde, al volver desde los bancales cercanos a la finca de Cardos, el terraplén del camino, cedió, precipitándose el conductor y el vehiculo al cauce del rió. Sebastian murió ahogado, inconsciente por el golpe recibido.


Al niño, su madre le llamó Roc (en valenciano Roque ó también Roca). Durante los 45 años que vivieron juntos en la casa de la Umbría de Bernia, su madre le llamo siempre Roc.

Lucia, desde el momento que recibió la noticia del accidente de su marido, pensó, que, siendo ella, a partir de ese momento, padre y madre, las decisiones serian más fáciles de tomar.

Veía, que su hijo era especial, pero, eso a todas las madres les ocurría con sus propios hijos. Ella comprobaba esas diferencias, los martes.

Los martes, Lucia se acercaba a la plaza de la ermita para adquirir un poco de pescado, el que Toni el pescadero, con esfuerzo, acercaba desde la costa hasta los inaccesibles parajes de la Umbría. Durante el tiempo que se encontraba ausente, dejaba solo a Roc, y se aseguraba, que este, nunca saliera de los lindes de la propiedad, ni que nadie traspasaba esos lindes. 

Mariana observaba que todas trataban a sus hijos muy tiernamente, aunque los niños eran revoltosos, vivos, y nunca paraban quietos. En contraposición, su Roc, era manso, reposado y poco dado al ruido y a la conversación. Siempre estaba concentrado en algo, pero nunca, si se le preguntaba, le respondía, había que insistir, había que despertar a Roc, de su trance.

Cuando estaba sola, reflexionaba sobre que camino debía tomar, ella, sin un hombre en casa, con toda la tierra propiedad de Sebastián más la suya propia, la casa, el niño. Decidió, que ella no tenía que compartir ya con nadie algunas decisiones. Una de ellas, que su Roc no iría a la escuela de la plaza de la ermita. Ella misma se haría cargo de educación, no en vano, ella fue la primera de su clase, cuando en la escuela estaba, la maestra doña Guillermina. Esta maestra le había dejado un buen montón de libros, que seguro le iban a servir para que su hijo adquiriera suficientes conocimientos para poderse defender en caso de tener que salir de la Umbria.

Pensó que la tierra y la casa, también, serian su responsabilidad. Ya vería si hacia falta otra ayuda, pero de momento todo estaría en sus manos.

De ahora en adelante el único hombre seria Roc,. Si, tuvo suficiente con Sebastián. Su instinto murió con él.  También esa fue su decisión.

Lucia se tomó en serio la tarea. Durante los diecisiete primeros años de vida de Roc, compartía las tareas de ama de casa, labradora y maestra. No tuvo dificultades con el niño, era una esponja, absorbía cualquier  dato, historia numero que le pusiera delante.

Lucia descubrió, que aquello que lo hacia especial eran sus grandes ojos, abiertos, sin pestañear. Por ellos le entraban en el cerebro todos y cada uno de los nuevos descubrimientos que mediante la palabra de su madre, los libros viejos y alguno que le regalaban, pasaban por sus manos.
Si recordamos, también el padre desaparecido, vio algo extraño en los ojos del recién nacido. Ahora, su madre vio claramente que eran los dos pozos que absorbían enseñanza, experiencia, cariño.

Roc por su parte, sentía que el cariño  de su madre, estaba marcado, tenía una distancia, un tope. No era un cariño empalagoso. Esa sensación se acentuaba cuando le acariciaba con unas manos, callosas, y deformadas por el trabajo duro del campo. Cuando su madre, sentada en una mecedora vieja, descansaba, la observaba, era habitual ver, como los dedos anular y meñique repiqueteaban el reposabrazos. Espaciada y rítmicamente.

-          Madre, cuando estas en la mecedora, ¿qué canción es la que susurras?.
-          Ninguna hijo, estoy en duermevela y no recuerdo canción alguna.
-          Como estas repiqueteando los dedos.
-          Es tú padre que  tira de ellos, tiene poco que hacer donde esta y anda molestando a los que estamos atareados.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
A todo ello, algunos vecinos y parientes lejanos, es verdad, observaban y no aprobaban la actitud de la madre, que mantenía a su hijo aislado del mundo. La finca se hallaba en el punto más inaccesible de la sierra de Bernia, junto al escarpado “pico del águila”, y eso hacia especialmente fácil mantener el aislamiento, que por otro lado Roc, nunca hizo amago de infringirlo.

Cuando el chico contaba dieciséis años, los preocupados de la vida de los demás, insistieron ante el padre Eusebio, para que este hiciera una visita y evaluara la situación de cara a denunciar a las autoridades, un posible abuso de la madre sobre el niño.

El padre Eusebio estaba destinado en el convento de los franciscanos de Benissa. Cuando las condiciones y la época lo permitían, su buen amigo “Romero”, oriundo de aquel paraje, y que tenia un taxi, lo trasladaba a la falda de la montaña, donde estaba la ermita. El padre Eusebio, confesaba, oficiaba la misa, asistía espiritualmente a sanos y enfermos, todo en el par de días que estaba en la Umbría, ya que no se sabía cuando podría volver transitar por aquellos inaccesibles caminos.

El tío Jaume, alcalde pedáneo de la época, recogiendo el sentir de los lugareños, trasladó la preocupación al padre.

-          Padre Eusebio, Lucia esta criando un hijo sola, y usted lo sabe, ya es mayor, tiene diecisiete años,  y no ha permitido nunca que el niño baje a la escuela, y ni tan siquiera que baje a la plaza de la ermita. De hecho nadie conoce al niño, y si alguien se le acerca huye.
-          Bien, visitare a Lucia y a su hijo la próxima vez que suba, esperó que sea el domingo que viene, que es el de Ramos, y así empezamos con buen pie la Semana Santa.

El padre Eusebio era un hombre sabio, pero era tal su humildad, que impartía su sabiduría en el seminario, cuando la plaza de profesor adjunto en una universidad estaba esperándolo, siempre vacante, ante el convencimiento del claustro de que al final contarían con su presencia en el cuadro de profesores. Era un biólogo y meteorólogo notable, pero, ya se ha dicho, la humildad que desprendía le hacia un gran desaparecido, aunque no tanto en las altitudes de Bernia, y de los vecinos de la Umbría.
Como había prometido, visito a la familia, con mucho sacrifico, ya que su hábito franciscano no era una indumentaria apropiada para desplazarse por las trochas de la Sierra de Bernia. Extrañó a los vecinos que no volviera esa tarde a la casa de la ermita. El padre se quedó una noche en la casa de la Umbría.

El camino hasta la casa, era una senda, por la que podía transitar una persona y su jumento, el paraje del estrecho de Sacos o “paso de los bandoleros”, tenia  un especial peligro, había que extremar la precaución, pues el desnivel, era tal, que un derrape  podía costar un buen disgusto al caminante, “runar” abajo.

La biología y la botánica del padre Eusebio, afloraba por cualquier poro de su piel. La riqueza del paraje, con la variedad y fragancia que se desprendía de las especies, en algún caso únicas, eran como una droga que trasponía al humilde fraile. Aliaga, lavanda, romero, tomillo, todo en una explosión de flores por una primavera adelantada. El frió este año no fue castigador, las especies no sufrieron y el primer sol de marzo, propicio el brote y el manto de mil flores que a sus pies tenia.

-          Que observatorio meteorológico podría instalar aquí. ¡ Que visión, cuanta lejanía !. ¡ Que grandeza !.

Eran las reflexiones de un meteorólogo. Eran las reflexiones de un religioso.

La primera impresión, al ver a Lucia, fue la de una Virgen en el calvario. La Virgen triste que algunos pintores han representado, tanto al pie de la cruz como con Cristo en los brazos. Pero en al distancia corta, la expresión facial, no era la de una Virgen, mas bien, parecía la de una persona que no esta, que su mirada,  su pensamiento están en otro sitio. Su cuerpo delgado, escorado a la izquierda y algo tembloroso, le daban un aire de desprotección. No obstante, toda la apreciación quedaba anulada, cuando tomaba la palabra y explicaba o contaba algo. Su juventud mantenía  la energía en aquel cuerpo, pero la visión general y a primera vista, era de debilidad y abandono. 
 
La conversación fue para el padre Eusebio, como  secreto de confesión, pero como nosotros, los lectores nos encontramos en otra dimensión, podemos asistir o recrear aquella visita.

-          Lucia, tú y tu hijo necesitáis que alguien cuide de vosotros, estas cargando con el trabajo de tus tierras y la educación de tu Roc, y eso, aunque eres fuerte te esta pasando factura. Tienes que dejar que te ayudemos, que te ayuden, .......que te ayude.
-          Padre, puedo sola y no quiero a nadie por mi propiedad, cerca de mi o de mi hijo.
-          Permíteme que le deje este libro a tu hijo, que os visite cuando venga a la ermita a oficial la misa y que pueda hablar un rato con tu hijo.
-          Mi hijo le agradecerá mucho este libro, su pasión por la naturaleza y los animales no tiene límite. Puede venir cuando quiera, pero no permitiré más visitantes. En cuanto a mi hijo, búsquelo bajo el tejo que hay en el peñasco sur, al lado del fuerte que se construyo en tiempos del rey Felipe II.

El buen padre, transitó hasta llegar al fuerte, recorriendo el sendero que atravesaba el paraje fresco y rumoroso de la fuente de Bernia, hacia “ el forat”, para así pasar a la vertiente sur de la sierra.
Roc, estaba sentado bajo una de las bóvedas en arco, del fuerte de Bernia. Su posición,  la misma que la que hace más de 500 años, adoptaría un soldado del rey Felipe II, a 800 metros sobre el nivel del mar, mirando al horizonte,  vigilando para prevenir el ataque berberisco. Y sobrevolando sus cabezas y graznando unos cuervos en busca de carroña con que alimentarse.

El padre Eusebio, observo el horizonte. El trayecto recorrido desde la casa de la Umbría, hasta el fuerte, estaba jalonado de especies vegetales. El padre, maravillado las iba nombrando, mentalmente, en su afección latina y popular, Pero la visión que se le ofrecía desde allí, era impresionante. El alma de biólogo se transformo, y volvió el religioso observador de la grandeza.  En la parte sur,  el mítico Puig Campana, a la retaguardia de la sierra de la Serrella. La rada de Benidorm y la isla, de la que el Puig Campana se siente propietario, ya que le falta ese trozo, que la espada Durandarte del Roldan de Carlomagno, corto en su lucha contra el jefe moro. La Sierra Helada, como una foca tomando el sol en una playa  de arena.
Al volver la vista al norte, descubrió,  que desde la casa de la Umbría solo se llegaba a ver una minima parte de la extraordinaria visión que se ofrecía desde allí, se sorprendió al ver un trozo de tierra en medio del mar.

-          Ibiza, padre.  Es la isla de Ibiza.
-          Y la roca, esa, la que esta dentro del mar, casi no hay conexión con la tierra. Una visión preciosa.
-          El pueblo de Calp y el peñón de Ifach, padre.
-          Claro, desde aquí no lo reconocia.

El mar mediterráneo en calma, con la punta de Moraira o “Cap d´or”, el Puig de la Llorença, y el majestuoso y rojo Montgó.

-          Roc, tenemos que hablar.
-          Si padre, le estaba esperando.

Soplaba la brisa mediterránea, la brisa, que a la altura del fuerte, había adquirido ya, una mezcla de húmeda sal con aromas del tomillo, y del romero de la sierra.

-          La situación no  puede seguir así.
-          Lo se padre.
-          Tu madre parece cansada y tú, no se, habrá que evaluar que tal te afecta toda esta incomunicación.
-          Mi madre no esta bien. Debe tener algo en su cabeza. Leí, que en el cerebro están todas las conexiones que dirigen y coordinan cada uno de tus actos. Mi madre hace tiempo que no es propietaria de su cuerpo. Ella dice que es mi padre que la toquetea y le hace cosquillas.
-          Hijo, creo que eres muy inteligente. Tendremos que convencerla para ir a Benissa, que la vea don Juan.
-          Tendremos que tener paciencia, no será fácil convencerla.
-          Bien, bajemos a la casa, preparemos la estrategia y de paso veras el libro que te traje.

En el trayecto de vuelta, el padre Eusebio, tuvo ocasión de comprobar que el chico tenía conocimientos de botánica, ya que le iba diciendo los nombres de cada una de las plantas, en su acepción latina y popular. Recordó el padre, que él al subir había hecho lo mismo.

Lavandula dentada candicans, quercus faginea, thymus vulgaris.

Al tercer viaje del padre Eusebio, Lucia estaba dispuesta para abandonar la Umbría.  Lucia no volvió a decidir nada En algún momento decidió callar y seguir las insinuaciones, más que sugerencias de su hijo. Diríase que había traspasado  el poder que se otorgó a sí misma, a la muerte de su Sebastian, a su hijo.

Roc, demostró que la impresión que su padre obtuvo al verlo asido al pecho de Lucia, no era nada desasosegador, más bien era la mirada extraordinaria y curiosa de un niño, que al nacer, ya estaba absorbiendo por los ojos toda la sabiduría que era posible almacenar un cerebro.

El tiempo que Lucia estuvo en observación y análisis, el padre Eusebio se hizo cargo de Roc. Viajaron a Valencia, y visitaron al vicerrector de la universidad de la capital. La visita del padre Eusebio produjo un gran revuelo, ya que se interpreto como la caída de la muralla de Jericó.

Roc realizó una prueba de acceso a la universidad, aprobándola con una nota brillante, acto seguido, se formalizó una matricula en la licenciatura de Biología, para el curso que empezaría en septiembre.

Todo el tejemaneje, supuso para el padre Eusebio, abandonar su negativa e incorporarse a la vacante que con tanto empeño habían mantenido sin suplir.
Lucia, con un tratamiento de Sinemet Plus retard, Azilect y Requip-proib, empezó una recuperación, que en poco tiempo fue visible. Su cojera y tartamudez disminuyeron. Su Sebastian dejo de jugar con los dedos de la mujer..

La enfermedad de Parkinson, cambio el rumbo  que Lucia había previsto  y  que Roc había aceptado. Despertó la Lucia de antaño, y comprendió, que ante sí, una oportunidad, un reto se presentaba, y ninguno de los dos estaba dispuesto a renunciar, si a caso, querían competir con ese reto.

Hoy la casa de la Umbría es el centro de interpretación “Lucia Ferrer” del Parque Natural de la Sierra de Bernia, y la vivienda del director del parque, el biólogo don Roc Ivars Ferrer.

 Març de 2011
Vicent Ibañez

sábado, 29 de enero de 2011

LES FONTS DELS MEUS RECORDS


 POTS VORE ABANS LA FONT I EL LLAVADERO D´ORXELLES



Fins a finals de l'any 1968, a Benissa, a més de les cisternes que cada casa tenia, i en les què s'acumulava l'aigua de pluja, hi havien altres formes d’abastament que completaven les distintes necessitats, que no eren moltes, sobretot pel fet que la rentadora, la dutxa, i el wàter amb cisterna no estaven instal·lats, i fins i tot podríem dir que no eren coneguts per la població en general.

Per a complementar les necessitats d’aigua, existia la figura de “l’aiguader”. Aquest, s'havia especialitzat en el transport d'aigua des de les fonts fins a la població, i anava oferint el producte pels carrers. La càrrega la portava una burra als seus lloms amb un artefacte que anomenaven “anganells”, i en el seu interior, encaixats, estaven els cànters plens d'aigua.

La meua iaia, la “iaia” Àngela i la meua tia Rosita, al meu parer, tenien tres creençes clares que eren: la Puríssima Xiqueta, el metge Juan Burguera i l'aigua de la font d'Orxelles.

Aquestes dos dones eren unes assídues de la font d'Orxelles. Dos vegades per setmana com un passeig, amb les seves garrafes de vidre verd recobertes de canya fina trenada, anaven a la font. L'aigua era per a beure; no sé si creurien que tindria propietats curatives, però l'aigua d'Orxelles no faltava en sa casa.


Jo era un xiquet a qui li agradava anar a casa de la seua iaia, seia en el taller de sastreria del seu oncle i mantenia una conversació amb ell i la tia Rosita, mente els meus ulls es dirigien a les boniques hortènsies que sempre hi havien i hi han en el balcó. Per això, alguna que una altra vegada, coincidia que aquestes dos dones se n’anaven a la font d'Orxelles i jo me n'anava amb elles.

Em costava un poc decidir-me a anar, a causa de l'estat del camí, que era molt llarg, pedregós i costerut, però d'altra banda, gaudia de la companyia de les dos i, a més, gaudia de les distraccions que teníem pel camí. 


La meua iaia i la tia Rosita aprofitaven l'eixida per a fer alguna compra i en passar pel carrer Ample (carrer sant Josep), era més que probable que entraren en la botiga de Ramiro. Allí, la seua dona Marieta Capó, venia amb molta gràcia una verdura molt fresca i molt ben presentada. A  mi, en aquell moment m'agradava poc la verdura, cosa que d'altra banda, no era estrany donat que ja se sap que a la joventut les verdures poques i lluny.


Seguint el camí cap a la font podíem passar per la botiga del tio Pepe “El Rull”, que era, també, la botiga on ma mare comprava quasi tot el que feia a falta a casa per a menjar. Els súper-híper, no existien, i tampoc es comprava per a tota la setmana. La compra era diària, es comprava cada dia el que feia falta. Aquesta assiduïtat era el que enfortia els llaços del veïnat. Tots sabien de tots i l'ajuda, la companyia i el suport estaven sempre presents. Hui en dia, porta amb porta, poden viure dos famílies i desconéixer-ho tot absolutament entre elles. Jo em quede amb la primera opció, encara que difícilment podríem recuperar en l’actualitat eixe temps passat.

El tio Pepe “El Rul” era per a mi una persona molt coneguda perquè a més de la botiga, al cap del carrer,  també tenia davant de ma casa,  una cotxera on durant un temps va tindre un galliner, i al llarg del temps hi anava aparcant els diferents vehicles que es comprava.

Amb el temps eixa cotxera la va heretar la seua filla Paquita.  El seu marit, Paco “La Parra”, va seguir amb la tradició i tenia allí una sèrie de vehicles antics que anava polint cada dia en companyia del seu fidel gos King.

Fins que vaig distingir el que eren els graus de consanguinitat, creia que la família del tio Pepe “El Rull” eren família meua, ja que la relació era de molta proximitat. La seua dona, la tia Francisca, i la seua germana, la tia Concha, eren germanes del  franciscà pare Zacarías, el nom que té el meu carrer. Aquest, va ser assassinat en la guerra insensata de 1936.

Recorde molt bé que la primera televisió que vaig veure, va ser en sa casa on vam poder viure la retransmissió de la boda de Balduino i Fabiola, reis de Bèlgica, el dia 15 de desembre de 1960. Tenia, per tant, dos anys d'edat.

Pasqualeta “El Rull”, hereta la botiga dels seus pares, la botiga del meu carrer, la botiga on jo aniria milers de vegades. Casa “El Rull”, era el centre d'avituallament del barri del Convent.

El carrer d’Orxelles era entonces, el carrer de la Santíssima Trinitat. Hi havien allí dos parades, una era la fusteria del tio Ángel “la gata” (encara que els seus fills són coneguts pel malnom “Marto”), ja que si es trobava en la porta de la seua fusteria, sempre tenia conversació i un llapis darrere de l'orella. Les portes de sa casa estaven pintades de verd, quasi sempre obertes, i el banc de fuster estava molt a prop del carrer. Si la porta estava tancada, com que tenia vidres, es podia veure què treballava.

Per a la saladura, la botiga de “les Serretes”: la “melva”, la “pelleta”, el “bull” i el “tosilao”. En aquells temps a la saladura no se li donava importància, ni es ressaltava la seua exquisitat. Els preus eren sensats i el procés d'assecat era natural. Hui, vaja vosté a saber quins  productes i pocions es necessiten perquè el procés s'accelere i no parlem dels preus que arriben a tindre alguns dels esmentats, i tot això, si els trobes.

La botiga la regentaven dos germanes i jo la coneixia bé, ja que ma mare, quan s'acostava el dissabte, m'enviava a comprar la saladura que posava junt amb els altres ingredients que conformaven les “coques amb mullador”. Què bones estaven!. Quan ma mare feia les “coques amb mullador” era una festa, i estic segur que ningú, ningú, les farà mai millor que ella.

En el trajecte estava la gasolinera del tio Muñoz, a la qual, a vegades junt amb elles i altres manat, anava  a comprar gas-oil que es feia servir per a infinitat de coses. Em cridava molt l'atenció que qui atenia i servia a la gent era una dona a qui anomenàvem “María la gasolinera”.

Creuar la carretera general no representava cap perill, el trànsit era escàs i el pas de vianants no feia cap falta. En creuar i passar pel mateix pas estret pel qual hui accedim al barri de la Capella, ens trobàvem amb un tanca de portes metàl·liques grandíssimes. Al seu interior es trobava una de les grans instal·lacions dedicades a la ramaderia i l’agricultura d'aquell temps. La vaqueria de Pepe “Bonifacio” era més que això: tenien gallines i venien ous, tenien vaques i venia llet, adobs, raïm, i fins i tot va tindre un camió “tràiler”.

Per a la selecció de les grandàries dels ous, i la seua comercialització, es comptava amb un sistema molt curiós. Una taula redona amb claus al voltant de la seua circumferència, amb diferents separacions coincidents amb les grandàries que es volien seleccionar. A més, la taula estava plena de claus que formaven una espècie de laberint, pel qual cada ou, segons la seua dimensió, anava prenent el seu camí corresponent arribant a un recipient amb els seus company de la mateixa grandària.

També era un magatzem d’adobs on anualment mon pare comprava el material suficient per adobar els camps de la partida de Canor i de Berdica. Sacs de ferro, amoníac, “Boy”,  “guano” i  “15-15-15”.

Però l’estrella del lloc era la vaqueria. Tenien en les instal·lacions diverses vaques, no recorde el número. Eren enormes. Blai es dedicava a la seua cura, munyir-les i repartir la llet per les cases que estaven abonades. Anava de porta en porta amb una lletera gran. Mesurava la llet amb una mesura de litre o mig litre. Algunes temporades, en les què Blai no passava, havíem d'anar a la vaqueria a arreplegar-la. Jo anava amb una lletera d'alumini lluent, de litre i mig. A vegades havia d’esperar perquè munyira la vaca que estiguera en el torn i una vegada acabada eixa fase, omplia la meua lletera amb una llet blanca, tèbia i olorosa. Blai omplia la meua lletera amb la mesura la quantitat que teníem emparaulada. De camí a casa, no podia resistir anar provant la llet calenteta i gustosa. Quan arribava ma mare es quedava mirant, i crec jo que pensaria que Blai la cisava aprofitant-se del xiquet.

La costa d'Oxelles era un vertader camí de cabres en algunes èpoques de l'any, estava plena de solcs fets pel córrer de l'aigua de la pluja, i pedres soltes que feien difícil caminar. Si per baixar estava malament, la pujada era una odissea.

No entenia, i mira que li donava voltes en el cap, per què tenint la cisterna a casa,  una pica de llavar al costat, ique quan llavaven podia veure qui passava pel carrer de sant Sebastià, perquè tenia una finestra davant, perquè?, la meua iaia havia d'anar a Orxelles i caminar per aquell camí de cabres. Segurament que estava d'acord amb la dita que “aquell sant de lluny feia més miracle”, però no, l'aigua era per a beure i l'aigua de cisterna la considerarien de pitjor qualitat.

Quan arribàvem a la font, em meravellava el doll que eixia de la paret. Jo em preguntava: "Quina cisterna més a dalt estarà clavillada i pedra l´aigua?".

Què fresca i quin soroll tan harmoniós. 
                                                                    

La meua tia omplia les garrafetes i es paraven un poc a descansar, ja que per davant teníem la pujada de la costa. Durant aquest temps de descans, la meua iaia arreplegava flors d'un gesmil blanc, una flor que quan la veig o sent la seua olor em recorda tant a ella.

Amb la flor del gesmil feia uns xicotets ramells i els posava després enfront d'una xicoteta imatge de la Mare de Déu que tenia en l'entrada de sa casa. Però allò típic era fer-se una “bronja”, que era com una bola de flors unides per un agulla de cap, que després s’enganxava al pit. 

 
Al voltant del llavador hi havia sempre unes quantes dones, unes estaven rentant la roba sobre la pedra i, de tant en tant, amb la mà la mullaven i seguien rentant-la i donant-li colps. Altres estenien la roba que ja tenien neta, sobre els matolls. I unes altres, feien rotgle esperant que la roba s'assecara, xarraven, a saber de qui. Ma mare deia d’aquestes reunions, que “a algú estaven fent-li un tratge”.

La font, el llavador i el camí d'Orxelles és el meu primer record d'una font, i cada vegada que en el meu cap ressona Orxelles, la química existent en el meu cervell, produeix un cúmul de sensacions que els meus cinc sentits, en un exercici de transmigració al passat, oloren les aromes de l'herba fresca i la terra mullada que hi ha al voltant de la font. Sent la remor de l'aigua eixir de la canella i córrer per les distintes conduccions i arribar al safareig. Assaborisc en la meua boca la frescor i la blanor de l'aigua recent eixida de les entranyes de la terra. Toque l'aigua que s'escapa d'entre els meus dits fugint lliure pels bassals naturals o habilitats per la mà del llaurador. I veig la meua iaia Angela i la tia Rosita, alegres, omplint els recipients de vidre i arreplegant les flors del gesmil olorós, que cobreix un dels marges, que rodegen el conjunt.

I a mi, curiós des de dalt, com des d’un balcó, mirant-ho tot.


Benissa, gener de 2011


                                                  ******************

Desitge unes bones festes a tot el poble de Benissa

Vicent Ibañez i Mas


(Fragment d’un projecte de llibre inèdit, que volia titular “Pot ser”).
Vull agrair la petició realitzada pels festers de 2011, perquè aportara algun pensament  al Llibre de Festes.
Vull destacar, que enguany, dos Ibáñez "Marro", aporten els seus articles.
Com ja el meu cosí recorda, en el seu article als meus avantpassats "Marro", Vicente Ibáñez Vidal, Vicente Ibáñez Capó, Vicente Ibáñez Catells y Antonio Ibáñez Capó.
Vull dedicar aquest treball a la meua benvolguda iaia Angela i la molt enyorada tia Rosita.


Fotografies de: 
 Vicente L.
 Vicent Ibañez
Benissa en el record, s.XX – 80 anys d´historia en fotografies


 
LAS FUENTES DE MIS RECUERDOS


Hasta finales del año 1968, en Benissa, además de las cisternas que cada casa tenía, y en las qué se acumulaba el agua de lluvia, habían otras formas de abastecimiento que completaban las distintas necesidades, que no eran muchas, sobre todo por el hecho de que la lavadora, la ducha, y la wàter con cisterna no estaban instalados, e incluso podríamos decir que no eran conocidos por la población en general.

Para complementar las necesidades de agua, existía la figura de “el aguador”. Este, se había especializado en el transporte de agua desde las fuentes hasta la población, e iba ofreciendo el producto por las calles. La carga la llevaba una burra a sus lomos con un artefacto que llamaban “anganells”, y en su interior, encajados, estaban los cántaros llenos de agua.

Mi abuela, la “abuela” Àngela y mi tía Rosita, a mi parecer, tenían tres creencias claras que eran: la Puríssima Xiqueta, el médico Juan Burguera y el agua de la fuente de Orxelles.

Estas dos mujeres eran unas asiduas de la fuente de Orxelles. Dos veces por semana como un paseo, con sus garrafas de vidrio verde recubierto de caña fina trenzada, iban a la fuente. El agua era para beber; no sé si creerían que tendría propiedades curativas, pero el agua de Orxelles no faltaba en su casa.

Yo era un niño a quien le gustaba ir en casa de su abuela, sentaba en el taller de sastrería de su tío y mantenía una conversación con él y la tía Rosita, mientras mis ojos se dirigían a las bonitas hortensias que siempre habían y hay en el balcón. Por ello, alguna que otra vez, coincidía que estas dos mujeres se iban a la fuente de Orxelles y yo me iba con ellas.

Me costaba un poco decidirme a ir, a causa del estado del camino, que era muy largo, pedregoso y costerut, pero por otro lado, gozaba de la compañía de las dos y, además, gozaba de las distracciones que teníamos por el camino.

Mi abuela y la tía Rosita aprovechaban la salida para hacer alguna compra y al pasar por la carrer Ample (calle santa José), era más que probable que entraran en la tienda de Ramiro. Allí, su mujer Marieta Capó, venía con mucha gracia una verdura muy fresca y muy bien presentada. A  mí, en aquel momento me gustaba poco la verdura, cosa que por otro lado, no era extraño dado que ya se sabe que a la juventud las verduras pocas y lejos.

Siguiendo el camino hacia la fuente podíamos pasar por la tienda del tío Pepe “El Rull”, que era, también, la tienda donde mi madre compraba casi todo lo que hacía a falta en casa para comer. Los súper-híper, no existían, y tampoco se compraba para toda la semana. La compra era diaria, se compraba cada día la que hacía falta. Esta asiduidad era el que fortalecía los lazos de la vecindad. Todos sabían de todos y la ayuda, la compañía y el apoyo estaban siempre presentes. Hoy día, puerta con puerta, pueden vivir dos familias y desconocerlo todo absolutamente entre ellas. Yo me quedo con la primera opción, aunque difícilmente podríamos recuperar en la actualidad ese tiempo pasado.

El tío Pepe “El Rull” era para mí una persona muy conocida porque además de la tienda, al final de la calle,  también tenía delante de mi casa,  una cochera donde durante un tiempo tuvo un gallinero, y a lo largo del tiempo iba aparcando los diferentes vehículos que se compraba.

Con el tiempo esa cochera la heredó su hija Paquita.  Su marido, Paco “La Parra”, siguió con la tradición y tenía allí una serie de vehículos antiguos que iba puliendo cada día en compañía de su fiel perro King.

Hasta que distinguí lo que eran los grados de consanguinidad, creía que la familia del tío Pepe “El Rull” eran familia mía, ya que la relación era de mucha proximidad. Su mujer, la tía Francisca, y su hermana, la tía Concha, eran hermanas del  franciscano padre Zacarías, el nombre que tiene mi calle. Este, fue asesinado en la guerra insensata de 1936.

Recuerdo muy bien que la primera televisión que vi, fue en su casa donde vimos la retransmisión de la boda de Balduino y Fabiola, reyes de Bélgica, el día 15 de diciembre de 1960. Tenía, por tanto, dos años de edad.

Pasqualeta “El Rull”, heredo la tienda de sus padres, la tienda de mi calle, la tienda donde yo iría miles de veces. Casa “El Rull”, era el centro de avituallamiento del barrio del Convent.

La calle de Orxelles era entonces, la calle de la Santísima Trinidad. habían allí dos paradas, una era la carpintería del tío Ángel “la gata” (aunque sus hijos son conocidos por el mote “Marto”), ya que si se encontraba en la puerta de su carpintería, siempre tenía conversación y un lápiz detrás de la oreja. Las puertas de su casa estaban pintadas de verde, casi siempre abierto, y el banco de carpintero estaba muy cerca de la calle. Si la puerta estaba cerrada, como tenía vidrios, se podía ver qué trabajaba.

Para el salazón, la tienda de “las Serretes”: la “melva”, la “pelleta”, el “bull” y el “tosilao”. En aquellos tiempos al salazón no se le daba importancia, ni se resaltaba su exquisitez. Los precios eran sensatos y el proceso de secado era natural. Hoy, vaya usted a saber qué  productos y pociones se necesitan porque el proceso se acelere y no hablamos de los precios que llegan a tener algunos de los mencionados, y todo eso, si los encuentras.

La tienda la regentaban dos hermanas y yo la conocía bien, ya que mi madre, cuando se acercaba el sábado, me enviaba a comprar el salazón que ponía junto a los otros ingredientes que conformaban las “coques amb mullador”. ¡Qué buenas estaban!. Cuando mi madre hacía las “coques amb mullador” era una fiesta, y estoy seguro de que nadie, nadie, las hará nunca mejor que ella.

En el trayecto estaba la gasolinera del tío Muñoz, a la que, a veces junto a ellas y otros mandado, iba  a comprar gasóleo que se utilizaba para infinidad de cosas. Me llamaba mucho la atención que quien atendía y servía a la gente era una mujer a quien llamábamos “María la gasolinera”.

Cruzar la carretera general no representaba ningún peligro, el tránsito era escaso y el paso de peatones no hacía ninguna falta. Al cruzar y pasar por el mismo paso estrecho por el que hoy accedemos en el barrio de la Capella, nos encontrábamos con un cerrado de puertas metálicas grandísimas. En su interior se encontraba una de las grandes instalaciones dedicadas en la ganadería y la agricultura de aquel tiempo. La vaquería de Pepe “Bonifacio” era más que eso: tenían gallinas y vendían huevos, tenían vacas y vendía leche, adonos, uva, e incluso tuvo un camión “tráiler”.

Para la selección de los tamaños de los huevos, y su comercialización, se contaba con un sistema muy curioso. Una mesa redonda con clavos alrededor de su circunferencia, con diferentes separaciones coincidentes con los tamaños que se querían seleccionar. Además, la mesa estaba llena de clavos que formaban una especie de laberinto, por el que cada huevo, según su dimensión, iba tomando su camino correspondiente llegando a un recipiente con sus compañeros del mismo tamaño.

También era un almacén de adonos donde anualmente mi padre compraba el material suficiente por abonar los campos de la partida de Canor y de Berdica. Sacos de hierro, amoniaco, “Boy”,  “guano” y  “15-15-15”.

Pero la estrella del lugar era la vaquería. Tenían en las instalaciones varias vacas, no recuerdo el número. Eran enormes. Blai se dedicaba a su cuidado, ordeñarlas y repartir la leche por las casas que estaban abonadas. Iba de puerta en puerta con una lechera grande. Medía la leche con una medida de litro o medio litro. Algunas temporadas, en las qué Blai no pasaba, debíamos ir a la vaquería a recogerla. Yo iba con una lechera de aluminio reluciente, de litro y medio. A veces debía esperar para que ordeñare la vaca que estuviere en el turno y una vez acabada esa fase, llenaba mi lechera con una leche blanca, tibia y olorosa. Blai llenaba mi lechera con la medida la cantidad que teníamos apalabrada. De camino en casa, no podía resistir ir probando la leche calentita y gustosa. Cuando llegaba mi madre se quedaba mirando, y creo yo que pensaría que Blai la sisaba aprovechándose del niño.

La cuesta de Oxelles era un verdadero camino de cabras en algunas épocas del año, estaba llena de surcos hechos por el correr del agua de la lluvia, y piedras sueltas que hacían difícil caminar. Si por bajar estaba mal, la subida era una odisea.

No entendía, y mira que le daba vueltas en la cabeza, por qué teniendo la cisterna en casa,  una fregadero de lavar en el lado, y que cuando lavaban podía ver quien pasaba por la calle de san Sebastián, porque tenía una ventana delante, porque?, mi abuela debía ir a Orxelles y caminar por aquel camino de cabras. Seguramente que estaba de acuerdo con el dicho que “aquel santo de lejos hacía más milagro”, pero no, el agua era para beber y el agua de cisterna la considerarían de peor calidad.

Cuando llegábamos a la fuente, me maravillaba el chorro que salía de la pared. Yo me preguntaba: “Qué cisterna más arriba estará agrietada y perderá el agua?”.

Qué fresca y qué ruido tan armonioso.
                                                                                                             
Mi tía llenaba las garrafitas y se paraban un poco a descansar, ya que por delante teníamos la subida de la cuesta. Durante este tiempo de descanso, mi abuela recogía flores de un jazmín blanco, una flor que cuando la veo o siendo su olor me recuerda tanto a ella.

Con la flor del jazmín hacía unos pequeños ramilletes y los ponía después frente a una pequeña imagen de Nuestra Señora que tenía en la entrada de su casa. Pero lo típico era hacerse una “bronja”, que era como una bola de flores unidas por un aguja de cabeza, que después se enganchaba en el pecho.

Alrededor del lavador había siempre unas cuantas mujeres, unas estaban enjuagando la ropa sobre la piedra y, de vez en cuando, con la mano la mojaban y seguían enjuagándola y donante golpes. Otros extendían la ropa que ya tenían limpia, sobre los matorrales. Y otras, hacían corro esperando que la ropa se secase, charlaban, a saber de quien. Mi madre decía de estas reuniones, que “a alguien estaban haciéndole un traje”.

La fuente, el lavador y el camino de Orxelles es mi primer recuerdo de una fuente, y cada vez que en mi cabeza resuena Orxelles, la química existente en mi cerebro, produce un cúmulo de sensaciones que mis cinco sentidos, en un ejercicio de transmigración al pasado, huelen los aromas de la hierba fresca y la tierra mojada que hay alrededor de la fuente. Siento el rumor del agua salir de la canilla y correr por las distintas conducciones y llegar a la alberca. Saboreo en mi boca la frescura y la blandura del agua reciente salida de las entrañas de la tierra. Toco el agua que se escapa de entre mis dedos huyendo libre por los charcos naturales o habilitados por la mano del labrador. Y veo mi abuela Angela y la tía Rosita, alegres, llenando los recipientes de vidrio y recogiendo las flores del jazmín oloroso, que cubre uno de los márgenes, que rodean el conjunto.

Y a mí, curioso desde arriba, como desde un balcón, mirándolo todo.