ELS TEXTOS ESTAN PRIMER A VALÈNCIA I A CONTINUACIÓ EN CATELLANO

sábado, 29 de enero de 2011

LES FONTS DELS MEUS RECORDS


 POTS VORE ABANS LA FONT I EL LLAVADERO D´ORXELLES



Fins a finals de l'any 1968, a Benissa, a més de les cisternes que cada casa tenia, i en les què s'acumulava l'aigua de pluja, hi havien altres formes d’abastament que completaven les distintes necessitats, que no eren moltes, sobretot pel fet que la rentadora, la dutxa, i el wàter amb cisterna no estaven instal·lats, i fins i tot podríem dir que no eren coneguts per la població en general.

Per a complementar les necessitats d’aigua, existia la figura de “l’aiguader”. Aquest, s'havia especialitzat en el transport d'aigua des de les fonts fins a la població, i anava oferint el producte pels carrers. La càrrega la portava una burra als seus lloms amb un artefacte que anomenaven “anganells”, i en el seu interior, encaixats, estaven els cànters plens d'aigua.

La meua iaia, la “iaia” Àngela i la meua tia Rosita, al meu parer, tenien tres creençes clares que eren: la Puríssima Xiqueta, el metge Juan Burguera i l'aigua de la font d'Orxelles.

Aquestes dos dones eren unes assídues de la font d'Orxelles. Dos vegades per setmana com un passeig, amb les seves garrafes de vidre verd recobertes de canya fina trenada, anaven a la font. L'aigua era per a beure; no sé si creurien que tindria propietats curatives, però l'aigua d'Orxelles no faltava en sa casa.


Jo era un xiquet a qui li agradava anar a casa de la seua iaia, seia en el taller de sastreria del seu oncle i mantenia una conversació amb ell i la tia Rosita, mente els meus ulls es dirigien a les boniques hortènsies que sempre hi havien i hi han en el balcó. Per això, alguna que una altra vegada, coincidia que aquestes dos dones se n’anaven a la font d'Orxelles i jo me n'anava amb elles.

Em costava un poc decidir-me a anar, a causa de l'estat del camí, que era molt llarg, pedregós i costerut, però d'altra banda, gaudia de la companyia de les dos i, a més, gaudia de les distraccions que teníem pel camí. 


La meua iaia i la tia Rosita aprofitaven l'eixida per a fer alguna compra i en passar pel carrer Ample (carrer sant Josep), era més que probable que entraren en la botiga de Ramiro. Allí, la seua dona Marieta Capó, venia amb molta gràcia una verdura molt fresca i molt ben presentada. A  mi, en aquell moment m'agradava poc la verdura, cosa que d'altra banda, no era estrany donat que ja se sap que a la joventut les verdures poques i lluny.


Seguint el camí cap a la font podíem passar per la botiga del tio Pepe “El Rull”, que era, també, la botiga on ma mare comprava quasi tot el que feia a falta a casa per a menjar. Els súper-híper, no existien, i tampoc es comprava per a tota la setmana. La compra era diària, es comprava cada dia el que feia falta. Aquesta assiduïtat era el que enfortia els llaços del veïnat. Tots sabien de tots i l'ajuda, la companyia i el suport estaven sempre presents. Hui en dia, porta amb porta, poden viure dos famílies i desconéixer-ho tot absolutament entre elles. Jo em quede amb la primera opció, encara que difícilment podríem recuperar en l’actualitat eixe temps passat.

El tio Pepe “El Rul” era per a mi una persona molt coneguda perquè a més de la botiga, al cap del carrer,  també tenia davant de ma casa,  una cotxera on durant un temps va tindre un galliner, i al llarg del temps hi anava aparcant els diferents vehicles que es comprava.

Amb el temps eixa cotxera la va heretar la seua filla Paquita.  El seu marit, Paco “La Parra”, va seguir amb la tradició i tenia allí una sèrie de vehicles antics que anava polint cada dia en companyia del seu fidel gos King.

Fins que vaig distingir el que eren els graus de consanguinitat, creia que la família del tio Pepe “El Rull” eren família meua, ja que la relació era de molta proximitat. La seua dona, la tia Francisca, i la seua germana, la tia Concha, eren germanes del  franciscà pare Zacarías, el nom que té el meu carrer. Aquest, va ser assassinat en la guerra insensata de 1936.

Recorde molt bé que la primera televisió que vaig veure, va ser en sa casa on vam poder viure la retransmissió de la boda de Balduino i Fabiola, reis de Bèlgica, el dia 15 de desembre de 1960. Tenia, per tant, dos anys d'edat.

Pasqualeta “El Rull”, hereta la botiga dels seus pares, la botiga del meu carrer, la botiga on jo aniria milers de vegades. Casa “El Rull”, era el centre d'avituallament del barri del Convent.

El carrer d’Orxelles era entonces, el carrer de la Santíssima Trinitat. Hi havien allí dos parades, una era la fusteria del tio Ángel “la gata” (encara que els seus fills són coneguts pel malnom “Marto”), ja que si es trobava en la porta de la seua fusteria, sempre tenia conversació i un llapis darrere de l'orella. Les portes de sa casa estaven pintades de verd, quasi sempre obertes, i el banc de fuster estava molt a prop del carrer. Si la porta estava tancada, com que tenia vidres, es podia veure què treballava.

Per a la saladura, la botiga de “les Serretes”: la “melva”, la “pelleta”, el “bull” i el “tosilao”. En aquells temps a la saladura no se li donava importància, ni es ressaltava la seua exquisitat. Els preus eren sensats i el procés d'assecat era natural. Hui, vaja vosté a saber quins  productes i pocions es necessiten perquè el procés s'accelere i no parlem dels preus que arriben a tindre alguns dels esmentats, i tot això, si els trobes.

La botiga la regentaven dos germanes i jo la coneixia bé, ja que ma mare, quan s'acostava el dissabte, m'enviava a comprar la saladura que posava junt amb els altres ingredients que conformaven les “coques amb mullador”. Què bones estaven!. Quan ma mare feia les “coques amb mullador” era una festa, i estic segur que ningú, ningú, les farà mai millor que ella.

En el trajecte estava la gasolinera del tio Muñoz, a la qual, a vegades junt amb elles i altres manat, anava  a comprar gas-oil que es feia servir per a infinitat de coses. Em cridava molt l'atenció que qui atenia i servia a la gent era una dona a qui anomenàvem “María la gasolinera”.

Creuar la carretera general no representava cap perill, el trànsit era escàs i el pas de vianants no feia cap falta. En creuar i passar pel mateix pas estret pel qual hui accedim al barri de la Capella, ens trobàvem amb un tanca de portes metàl·liques grandíssimes. Al seu interior es trobava una de les grans instal·lacions dedicades a la ramaderia i l’agricultura d'aquell temps. La vaqueria de Pepe “Bonifacio” era més que això: tenien gallines i venien ous, tenien vaques i venia llet, adobs, raïm, i fins i tot va tindre un camió “tràiler”.

Per a la selecció de les grandàries dels ous, i la seua comercialització, es comptava amb un sistema molt curiós. Una taula redona amb claus al voltant de la seua circumferència, amb diferents separacions coincidents amb les grandàries que es volien seleccionar. A més, la taula estava plena de claus que formaven una espècie de laberint, pel qual cada ou, segons la seua dimensió, anava prenent el seu camí corresponent arribant a un recipient amb els seus company de la mateixa grandària.

També era un magatzem d’adobs on anualment mon pare comprava el material suficient per adobar els camps de la partida de Canor i de Berdica. Sacs de ferro, amoníac, “Boy”,  “guano” i  “15-15-15”.

Però l’estrella del lloc era la vaqueria. Tenien en les instal·lacions diverses vaques, no recorde el número. Eren enormes. Blai es dedicava a la seua cura, munyir-les i repartir la llet per les cases que estaven abonades. Anava de porta en porta amb una lletera gran. Mesurava la llet amb una mesura de litre o mig litre. Algunes temporades, en les què Blai no passava, havíem d'anar a la vaqueria a arreplegar-la. Jo anava amb una lletera d'alumini lluent, de litre i mig. A vegades havia d’esperar perquè munyira la vaca que estiguera en el torn i una vegada acabada eixa fase, omplia la meua lletera amb una llet blanca, tèbia i olorosa. Blai omplia la meua lletera amb la mesura la quantitat que teníem emparaulada. De camí a casa, no podia resistir anar provant la llet calenteta i gustosa. Quan arribava ma mare es quedava mirant, i crec jo que pensaria que Blai la cisava aprofitant-se del xiquet.

La costa d'Oxelles era un vertader camí de cabres en algunes èpoques de l'any, estava plena de solcs fets pel córrer de l'aigua de la pluja, i pedres soltes que feien difícil caminar. Si per baixar estava malament, la pujada era una odissea.

No entenia, i mira que li donava voltes en el cap, per què tenint la cisterna a casa,  una pica de llavar al costat, ique quan llavaven podia veure qui passava pel carrer de sant Sebastià, perquè tenia una finestra davant, perquè?, la meua iaia havia d'anar a Orxelles i caminar per aquell camí de cabres. Segurament que estava d'acord amb la dita que “aquell sant de lluny feia més miracle”, però no, l'aigua era per a beure i l'aigua de cisterna la considerarien de pitjor qualitat.

Quan arribàvem a la font, em meravellava el doll que eixia de la paret. Jo em preguntava: "Quina cisterna més a dalt estarà clavillada i pedra l´aigua?".

Què fresca i quin soroll tan harmoniós. 
                                                                    

La meua tia omplia les garrafetes i es paraven un poc a descansar, ja que per davant teníem la pujada de la costa. Durant aquest temps de descans, la meua iaia arreplegava flors d'un gesmil blanc, una flor que quan la veig o sent la seua olor em recorda tant a ella.

Amb la flor del gesmil feia uns xicotets ramells i els posava després enfront d'una xicoteta imatge de la Mare de Déu que tenia en l'entrada de sa casa. Però allò típic era fer-se una “bronja”, que era com una bola de flors unides per un agulla de cap, que després s’enganxava al pit. 

 
Al voltant del llavador hi havia sempre unes quantes dones, unes estaven rentant la roba sobre la pedra i, de tant en tant, amb la mà la mullaven i seguien rentant-la i donant-li colps. Altres estenien la roba que ja tenien neta, sobre els matolls. I unes altres, feien rotgle esperant que la roba s'assecara, xarraven, a saber de qui. Ma mare deia d’aquestes reunions, que “a algú estaven fent-li un tratge”.

La font, el llavador i el camí d'Orxelles és el meu primer record d'una font, i cada vegada que en el meu cap ressona Orxelles, la química existent en el meu cervell, produeix un cúmul de sensacions que els meus cinc sentits, en un exercici de transmigració al passat, oloren les aromes de l'herba fresca i la terra mullada que hi ha al voltant de la font. Sent la remor de l'aigua eixir de la canella i córrer per les distintes conduccions i arribar al safareig. Assaborisc en la meua boca la frescor i la blanor de l'aigua recent eixida de les entranyes de la terra. Toque l'aigua que s'escapa d'entre els meus dits fugint lliure pels bassals naturals o habilitats per la mà del llaurador. I veig la meua iaia Angela i la tia Rosita, alegres, omplint els recipients de vidre i arreplegant les flors del gesmil olorós, que cobreix un dels marges, que rodegen el conjunt.

I a mi, curiós des de dalt, com des d’un balcó, mirant-ho tot.


Benissa, gener de 2011


                                                  ******************

Desitge unes bones festes a tot el poble de Benissa

Vicent Ibañez i Mas


(Fragment d’un projecte de llibre inèdit, que volia titular “Pot ser”).
Vull agrair la petició realitzada pels festers de 2011, perquè aportara algun pensament  al Llibre de Festes.
Vull destacar, que enguany, dos Ibáñez "Marro", aporten els seus articles.
Com ja el meu cosí recorda, en el seu article als meus avantpassats "Marro", Vicente Ibáñez Vidal, Vicente Ibáñez Capó, Vicente Ibáñez Catells y Antonio Ibáñez Capó.
Vull dedicar aquest treball a la meua benvolguda iaia Angela i la molt enyorada tia Rosita.


Fotografies de: 
 Vicente L.
 Vicent Ibañez
Benissa en el record, s.XX – 80 anys d´historia en fotografies


 
LAS FUENTES DE MIS RECUERDOS


Hasta finales del año 1968, en Benissa, además de las cisternas que cada casa tenía, y en las qué se acumulaba el agua de lluvia, habían otras formas de abastecimiento que completaban las distintas necesidades, que no eran muchas, sobre todo por el hecho de que la lavadora, la ducha, y la wàter con cisterna no estaban instalados, e incluso podríamos decir que no eran conocidos por la población en general.

Para complementar las necesidades de agua, existía la figura de “el aguador”. Este, se había especializado en el transporte de agua desde las fuentes hasta la población, e iba ofreciendo el producto por las calles. La carga la llevaba una burra a sus lomos con un artefacto que llamaban “anganells”, y en su interior, encajados, estaban los cántaros llenos de agua.

Mi abuela, la “abuela” Àngela y mi tía Rosita, a mi parecer, tenían tres creencias claras que eran: la Puríssima Xiqueta, el médico Juan Burguera y el agua de la fuente de Orxelles.

Estas dos mujeres eran unas asiduas de la fuente de Orxelles. Dos veces por semana como un paseo, con sus garrafas de vidrio verde recubierto de caña fina trenzada, iban a la fuente. El agua era para beber; no sé si creerían que tendría propiedades curativas, pero el agua de Orxelles no faltaba en su casa.

Yo era un niño a quien le gustaba ir en casa de su abuela, sentaba en el taller de sastrería de su tío y mantenía una conversación con él y la tía Rosita, mientras mis ojos se dirigían a las bonitas hortensias que siempre habían y hay en el balcón. Por ello, alguna que otra vez, coincidía que estas dos mujeres se iban a la fuente de Orxelles y yo me iba con ellas.

Me costaba un poco decidirme a ir, a causa del estado del camino, que era muy largo, pedregoso y costerut, pero por otro lado, gozaba de la compañía de las dos y, además, gozaba de las distracciones que teníamos por el camino.

Mi abuela y la tía Rosita aprovechaban la salida para hacer alguna compra y al pasar por la carrer Ample (calle santa José), era más que probable que entraran en la tienda de Ramiro. Allí, su mujer Marieta Capó, venía con mucha gracia una verdura muy fresca y muy bien presentada. A  mí, en aquel momento me gustaba poco la verdura, cosa que por otro lado, no era extraño dado que ya se sabe que a la juventud las verduras pocas y lejos.

Siguiendo el camino hacia la fuente podíamos pasar por la tienda del tío Pepe “El Rull”, que era, también, la tienda donde mi madre compraba casi todo lo que hacía a falta en casa para comer. Los súper-híper, no existían, y tampoco se compraba para toda la semana. La compra era diaria, se compraba cada día la que hacía falta. Esta asiduidad era el que fortalecía los lazos de la vecindad. Todos sabían de todos y la ayuda, la compañía y el apoyo estaban siempre presentes. Hoy día, puerta con puerta, pueden vivir dos familias y desconocerlo todo absolutamente entre ellas. Yo me quedo con la primera opción, aunque difícilmente podríamos recuperar en la actualidad ese tiempo pasado.

El tío Pepe “El Rull” era para mí una persona muy conocida porque además de la tienda, al final de la calle,  también tenía delante de mi casa,  una cochera donde durante un tiempo tuvo un gallinero, y a lo largo del tiempo iba aparcando los diferentes vehículos que se compraba.

Con el tiempo esa cochera la heredó su hija Paquita.  Su marido, Paco “La Parra”, siguió con la tradición y tenía allí una serie de vehículos antiguos que iba puliendo cada día en compañía de su fiel perro King.

Hasta que distinguí lo que eran los grados de consanguinidad, creía que la familia del tío Pepe “El Rull” eran familia mía, ya que la relación era de mucha proximidad. Su mujer, la tía Francisca, y su hermana, la tía Concha, eran hermanas del  franciscano padre Zacarías, el nombre que tiene mi calle. Este, fue asesinado en la guerra insensata de 1936.

Recuerdo muy bien que la primera televisión que vi, fue en su casa donde vimos la retransmisión de la boda de Balduino y Fabiola, reyes de Bélgica, el día 15 de diciembre de 1960. Tenía, por tanto, dos años de edad.

Pasqualeta “El Rull”, heredo la tienda de sus padres, la tienda de mi calle, la tienda donde yo iría miles de veces. Casa “El Rull”, era el centro de avituallamiento del barrio del Convent.

La calle de Orxelles era entonces, la calle de la Santísima Trinidad. habían allí dos paradas, una era la carpintería del tío Ángel “la gata” (aunque sus hijos son conocidos por el mote “Marto”), ya que si se encontraba en la puerta de su carpintería, siempre tenía conversación y un lápiz detrás de la oreja. Las puertas de su casa estaban pintadas de verde, casi siempre abierto, y el banco de carpintero estaba muy cerca de la calle. Si la puerta estaba cerrada, como tenía vidrios, se podía ver qué trabajaba.

Para el salazón, la tienda de “las Serretes”: la “melva”, la “pelleta”, el “bull” y el “tosilao”. En aquellos tiempos al salazón no se le daba importancia, ni se resaltaba su exquisitez. Los precios eran sensatos y el proceso de secado era natural. Hoy, vaya usted a saber qué  productos y pociones se necesitan porque el proceso se acelere y no hablamos de los precios que llegan a tener algunos de los mencionados, y todo eso, si los encuentras.

La tienda la regentaban dos hermanas y yo la conocía bien, ya que mi madre, cuando se acercaba el sábado, me enviaba a comprar el salazón que ponía junto a los otros ingredientes que conformaban las “coques amb mullador”. ¡Qué buenas estaban!. Cuando mi madre hacía las “coques amb mullador” era una fiesta, y estoy seguro de que nadie, nadie, las hará nunca mejor que ella.

En el trayecto estaba la gasolinera del tío Muñoz, a la que, a veces junto a ellas y otros mandado, iba  a comprar gasóleo que se utilizaba para infinidad de cosas. Me llamaba mucho la atención que quien atendía y servía a la gente era una mujer a quien llamábamos “María la gasolinera”.

Cruzar la carretera general no representaba ningún peligro, el tránsito era escaso y el paso de peatones no hacía ninguna falta. Al cruzar y pasar por el mismo paso estrecho por el que hoy accedemos en el barrio de la Capella, nos encontrábamos con un cerrado de puertas metálicas grandísimas. En su interior se encontraba una de las grandes instalaciones dedicadas en la ganadería y la agricultura de aquel tiempo. La vaquería de Pepe “Bonifacio” era más que eso: tenían gallinas y vendían huevos, tenían vacas y vendía leche, adonos, uva, e incluso tuvo un camión “tráiler”.

Para la selección de los tamaños de los huevos, y su comercialización, se contaba con un sistema muy curioso. Una mesa redonda con clavos alrededor de su circunferencia, con diferentes separaciones coincidentes con los tamaños que se querían seleccionar. Además, la mesa estaba llena de clavos que formaban una especie de laberinto, por el que cada huevo, según su dimensión, iba tomando su camino correspondiente llegando a un recipiente con sus compañeros del mismo tamaño.

También era un almacén de adonos donde anualmente mi padre compraba el material suficiente por abonar los campos de la partida de Canor y de Berdica. Sacos de hierro, amoniaco, “Boy”,  “guano” y  “15-15-15”.

Pero la estrella del lugar era la vaquería. Tenían en las instalaciones varias vacas, no recuerdo el número. Eran enormes. Blai se dedicaba a su cuidado, ordeñarlas y repartir la leche por las casas que estaban abonadas. Iba de puerta en puerta con una lechera grande. Medía la leche con una medida de litro o medio litro. Algunas temporadas, en las qué Blai no pasaba, debíamos ir a la vaquería a recogerla. Yo iba con una lechera de aluminio reluciente, de litro y medio. A veces debía esperar para que ordeñare la vaca que estuviere en el turno y una vez acabada esa fase, llenaba mi lechera con una leche blanca, tibia y olorosa. Blai llenaba mi lechera con la medida la cantidad que teníamos apalabrada. De camino en casa, no podía resistir ir probando la leche calentita y gustosa. Cuando llegaba mi madre se quedaba mirando, y creo yo que pensaría que Blai la sisaba aprovechándose del niño.

La cuesta de Oxelles era un verdadero camino de cabras en algunas épocas del año, estaba llena de surcos hechos por el correr del agua de la lluvia, y piedras sueltas que hacían difícil caminar. Si por bajar estaba mal, la subida era una odisea.

No entendía, y mira que le daba vueltas en la cabeza, por qué teniendo la cisterna en casa,  una fregadero de lavar en el lado, y que cuando lavaban podía ver quien pasaba por la calle de san Sebastián, porque tenía una ventana delante, porque?, mi abuela debía ir a Orxelles y caminar por aquel camino de cabras. Seguramente que estaba de acuerdo con el dicho que “aquel santo de lejos hacía más milagro”, pero no, el agua era para beber y el agua de cisterna la considerarían de peor calidad.

Cuando llegábamos a la fuente, me maravillaba el chorro que salía de la pared. Yo me preguntaba: “Qué cisterna más arriba estará agrietada y perderá el agua?”.

Qué fresca y qué ruido tan armonioso.
                                                                                                             
Mi tía llenaba las garrafitas y se paraban un poco a descansar, ya que por delante teníamos la subida de la cuesta. Durante este tiempo de descanso, mi abuela recogía flores de un jazmín blanco, una flor que cuando la veo o siendo su olor me recuerda tanto a ella.

Con la flor del jazmín hacía unos pequeños ramilletes y los ponía después frente a una pequeña imagen de Nuestra Señora que tenía en la entrada de su casa. Pero lo típico era hacerse una “bronja”, que era como una bola de flores unidas por un aguja de cabeza, que después se enganchaba en el pecho.

Alrededor del lavador había siempre unas cuantas mujeres, unas estaban enjuagando la ropa sobre la piedra y, de vez en cuando, con la mano la mojaban y seguían enjuagándola y donante golpes. Otros extendían la ropa que ya tenían limpia, sobre los matorrales. Y otras, hacían corro esperando que la ropa se secase, charlaban, a saber de quien. Mi madre decía de estas reuniones, que “a alguien estaban haciéndole un traje”.

La fuente, el lavador y el camino de Orxelles es mi primer recuerdo de una fuente, y cada vez que en mi cabeza resuena Orxelles, la química existente en mi cerebro, produce un cúmulo de sensaciones que mis cinco sentidos, en un ejercicio de transmigración al pasado, huelen los aromas de la hierba fresca y la tierra mojada que hay alrededor de la fuente. Siento el rumor del agua salir de la canilla y correr por las distintas conducciones y llegar a la alberca. Saboreo en mi boca la frescura y la blandura del agua reciente salida de las entrañas de la tierra. Toco el agua que se escapa de entre mis dedos huyendo libre por los charcos naturales o habilitados por la mano del labrador. Y veo mi abuela Angela y la tía Rosita, alegres, llenando los recipientes de vidrio y recogiendo las flores del jazmín oloroso, que cubre uno de los márgenes, que rodean el conjunto.

Y a mí, curioso desde arriba, como desde un balcón, mirándolo todo.

No hay comentarios:

Publicar un comentario